Claudi Casanovas. Pedrets & All shall be well

Àmbits de l'exposició

Jardí de la Lluna Plena

Tenir al davant les ceràmiques de Claudi Casanovas no és un fet gaire habitual, i menys quan són de les dimensions del Jardí de la Lluna plena: unes peces de grans proporcions, que estimen poc de moure’s i que tendeixen a sedimentar com un despreniment geològic allà on es posen. Claudi Casanovas les té a l’eixida de casa seva, a Riudaura, on formen veritablement un jardí de cossos vivents que, com li agrada de dir, “fan possibles les carícies”. Pel Nadal de fa dos anys, em va fer arribar la fotografia d’una d’aquestes Llunes fosques, parant el sol a l’era, i s’hi distingia clarament la cua d’una sargantana d’un verd fluorescent serpentejant entre dos orificis. Les seves ceràmiques havien trobat al capdavall l’inquilí perfecte, un que en coneixia cada una de les vies d’escapatòria que ofereixen fins i tot quan adopten formes tan plenes i dures, però també l’hospitalitat inaudita amb què es deixen habitar, perquè són fetes per a la intempèrie, per sotmetre’s a la calor i al fred, per suportar-ho tot, fins i tot la soledat.

El Jardí de la Lluna plena el formen una vintena de peces de gran format -però no tant per perdre una mesura propícia al tacte- que al·ludeixen al cicle de les fases lunars. És una composició que sorgeix de manera natural de treballs seus anteriors que van culminar amb les Callades i les Pomones, amb aquella seva plenitud palpitant, i de dues actituds complementàries a l’hora d’atacar-ne la superfície: per mitjà d’una pacient labor d’anar polint fins a treure’n una lluïssor setinada, com en la sèrie de la Lluna nova, o, al contrari, forçant l’accident per obtenir la mena de crosta porosa i més aviat tosca que preval a les peces del Quart creixent. La seva densitat totèmica i reflexiva ja invitava a posar-les de costat, perquè es fessin companyia, però el precedent més clar seria el jardí imaginari amb el qual, a la manera dels jardinets de saló que havien concebut Artigas, Dufy i Rubió i Tudurí el 1927 (unes maquetes en miniatura de vergers deliciosos), ja va plantejar el 2013 una reunió de peces que s’energitzaven entre elles, com una platja de còdols.

A l’exposició del Terracotta n’arriben una desena, d’aquestes Llunes de jardí que evoquen la negritud de les verges trobades (“nigra sum, sed formosa”), un negre de basalt, dur com un crani pensant, d’una brillantor secreta que les emparenta amb les pedres màgiques. Les esquerdes i cavitats per les quals respiren, perquè són formes engendrades pel foc, els infon aquest tacte suau i alhora brutal que remet a un origen mitològic, com el que Roger Caillois presumia per al quars, el jaspi, l’àgata o l’obsidiana, de la qual afirmava que assolia una tal transparència, que se’n feien miralls, encara que “més que la imatge dels éssers i de les coses, en reflecteixen l’ombra”. Claudi Casanovas també és propens a parar l’orella a la pedra, de la mateixa manera que diuen que Miró escoltava els arbres. Les seves peces contenen, de fet, a través de l’erosió i el relleu, de les empremtes fòssils de pura matèria, un llenguatge xifrat sobre la nit, el pas del temps, la fragilitat, i l’endurança.

Eva Vàzquez

El juny està a les acaballes, els dies s’allargassen.
Al capvespre els camps dallats flairen calents d’herba i de collita.
Passat la plaça de l’església i el pontet de la riera, enfilem pista amunt.
A poc a poc ens acostumem, tot fent passes més i més curtes,
a la creixent negror que ens encercla...

Davant per davant, a l’altra riba, se’ns apareixen Les Pedres Dretes.
Algunes s’agrupen de tres en tres, d’altres queden aïllades.
No s’hi veu la mà de l’home i no obstant sembla ordenat.
Ben a prop, a l’inici, dues parelles: Orbes i Gotes.
Segueixen les dues gravades: Pedret. La solitària: la Verge.
Les dues blanques corbes i grans: Coral·lines.
La tríada més centrada: les Tosses...

La clariana és un claustre; l’alzina, un absis; la Lluna, un rosetó.
El dins és el fora. El centre és el reflex. La Llum, el Negre.
Els alats obren ulls a les mans, als braços, als peus, a les cames.
Al cel, s’obre completa la Lluna en el seu ple...

El juny està a les acaballes, els dies s’allargassen.

Fragments de la introducció del llibre
“Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015”

Tot temple té el seu càntic, callat.
Noranta vegades nou
ininterromput en la repetició, infinit en la variació.

Juliana, Juliana, Juliana
mories per reviure
i dir-nos-ho, dur-nos-ho.

All shall be well, All shall be wel, All shall be well.
Tot, Tot, Tot
Tot acaba bé.

Qui es creu complert, que es vegi buit i obert.
Qui es creu únic, que es vegi ferit com tots.
Qui es creu viu, que es vegi buit, blanc, callat i mort.

Buit, blanc, callat,
fràgil com tots, com totes, com Tot.
Tot temple té el seu càntic, callat.

Claudi Casanovas
Riudaura. Juny de 2019

Muntatge

Inauguració

La publicació sobre l'exposició de Claudi Casanovas és el cinquè volum de la col·lecció Catàlegs del Terracotta Museu. Es tracta d'una línia editorial pensada per a acompanyar i completar les mostres temporals de llarga durada instal·lades a la Sala d’Exposicions Temporals.

Igual que la resta de volums, Pedrets & All shall be well permet acompanyar l'exposició amb escrits explicatius i la reproducció de les peces exhibides. També es mostren altres aspectes menys coneguts, i no per això menys importants, del procés que envolta la creació d'una exposició i que sovint es deixen de banda, com ara el muntatge de la mostra, la instal·lació final, o la inauguració.

Crèdits

Producció i organització: Terracotta Museu de Ceràmica
Coordinació: Xavier Rocas
Textos: Eva Vázquez
Fotografies: Jordi Geli, Cece i Terracotta Museu
Imatges d'arxiu: Video Sistema / Cece
Disseny gràfic exposició: Glam, Comunicació i Disseny
Disseny catàleg: Pere Álvaro

Agraïments

L’artista i el Terracotta Museu de Ceràmica volen expressar el seu agraïment a tots els professionals que amb el seu bon fer han procurat pel muntatge de la mostra: Fusteria el Passeig, Dafan Pintors, l’Aula Espai d’estudis, Simbiosi retolació, Palahí Serveis gràfics, Fec so & llum, Gràfiques Trema; i a la Brigada Municipal de la Bisbal d’Empordà pel seu ajut incondicional.