En memòria d'Anton Maruny (1946 - 2024)

Anton Maruny Fanals
Terrisser
(29/09/1946 - 05/05/2024)

Anton Maruny, l’últim de la nissaga terrissaire Maruny de la Bisbal, fou un consumat ceramista, reconegut pel seu extraordinari domini de l’ofici, especialment destre en l’elaboració de terrissa envernissada i ceràmica auxiliar per a la construcció.

Obrer de la ceràmica, mestre terrisser fet en les èpoques difícils de la història d’aquesta indústria, l’Anton fou un treballador incansable al llarg de més de quaranta anys de dedicació ininterrompuda a l’ofici. Mostrava, a més, una enorme qualitat humana presidida per un caràcter afable, sempre a punt per ajudar i animar les noves generacions de ceramistes. Per a molts membres de la professió no fou solament un mestre, conseller o col·lega: l’Anton Maruny fou un amic entranyable en el qual hi veiem el reflexa d’un amor per la professió que es troba en l’arrel més profunda de la seva dedicació.

Una personalitat extravertida i generosa que no solament va impregnar les seves relacions personals, sinó que també va influir-lo a mantenir de continu una actitud de servei envers la ciutat que tant estimava. Un proïsme i estima per la Bisbal i per l’ofici que, com no podia ser d’altri, van predisposar-lo envers el Terracotta Museu, fruit del qual fou la donació d’una important col·lecció de peces de terrissa, utillatge divers i documentació tant  de la terrisseria Maruny com de la cooperativa Unión Obrera de Alfareros (de la qual Can Maruny n’era la continuadora), així com la realització de tot un seguit d’entrevistes, algunes registrades amb sistemes audiovisuals, que ens han servit per a millor conèixer l’ofici de terrisser i perfilar aspectes tècnics del seu procés de treball.

Des del Terracotta, doncs, volem expressar el nostre més sincer reconeixement a l’Anton Maruny, tot i destacant dos aspectes per damunt dels altres: l’actitud constantment ètica que es desprèn de la seva trajectòria, un obrer de la ceràmica que va saber materialitzar amb el seu treball, i sempre de manera callada i modesta, bona part de les actuacions que han permès mantenir la principal indústria bisbalenca fins als nostres dies; de l’altra, la voluntat de mestratge. Perquè mestre no és estrictament qui ensenya, sinó aquell qui indueix l’entusiasme per aprendre. Qui aprèn sempre, qui comunica amb l’exemple i qui assenyala –però no imposa- el camí que pensa que condueix allà on creu que cal arribar.

De ben segur que a l’Anton l’hi hauria agradat que acabéssim aquest record cantant amb ell l’himne social de La Unió, la cooperativa de producció que els seus avantpassats varen ajudar a crear i fer créixer, vibrant afirmació dels principis que els animaven i que l’Anton, certament, subscrivia:

Després de molt penar
la classe jornalera,
la indústria terrissera
es varen associar.

Malgrat la traïdoria
d’esquirols i burgesos
la nostra fàbrica brilla
i és glòria del progrés.

Per la unió i la constància, bevem!
I pel treball, brindem!

Amic Anton, descansa en pau. 

TERRACOTTA MUSEU