Muntanyes, mars i jardins tancats

Les obres sorgides de l’alè vital i artístic, inesgotable, de Maria Bofill (Barcelona, 1937) no poden ser de ningú més que d’ella; els volums reduïts a expressions mínimes, la senzillesa i fragilitat de les formes, la delicadesa dels materials emprats, que –ja sigui en forma i concepte, en esperit i en matèria– delaten les mans que les han creades.

De Bofill, una de les ceramistes catalanes més reconegudes, se n’ha escrit molt. I ha de ser així per força; per la qualitat i bellesa del seu art; per la renovació que ha suposat d’aquesta disciplina en el nostre país; per la llarga i prolífica trajectòria professional, com a docent i com a creadora, amb infinitat d’exposicions celebrades arreu i amb obra seva conservada a les institucions museístiques més prestigioses.

Muntanyes, mars i jardins tancats presenta un recorregut per aquests últims deu anys d’activitat. No pretén ser ni una retrospectiva, ni un punt i final; és un seguir treballant, un continuar caminant pel camp de la porcellana –material amb el qual sempre se la vincula–, però també pel del gres o el refractari, present des dels orígens. Bofill dóna forma en aquesta exposició a una temàtica omnipresent en la seva producció: la natura. Una natura viva, mutable, com mutable és l’estil de la ceramista, sempre, però, marcat per una dolça austeritat, d’una estètica primitiva.

La ceràmica de Bofill, en paral·lel a la seva vida, ha estat un fluir incessant, amb absoluta llibertat. Tot i que establerta a Barcelona, les estades a l’estranger –Anglaterra, Holanda, Hongria, Japó...– han estat una constant; experiències vitals, d’aprenentatge personal i tècnic, on s’ha amarat de cultures i maneres de fer que, voluntàriament o no, han quedat reflectides en la seva ceràmica.

Però passen els anys i la manera de treballar, d’encarar-se a la matèria, evolucionen. Ni ella és físicament la mateixa que quan va començar, ni el concepte a l’hora d’engendrar una peça pot ser el de cinquanta anys enrere. Així, ha deixat l’omnipresent torn de peu i mecànic dels inicis pel modelatge i, fins i tot, pels motlles. Per què no? La tècnica compta però el més important és, sens dubte, el resultat final.

L’obra de Bofill és fruit d’una experimentació i investigació contínues, d’un anar provant, de troballes inesperades, d’errors. Les seves peces no són fetes en un únic procés, al contrari, segueixen diversos passos fins que no es materialitzen: modelatge, cocció, pintat dels bescuits, esmaltat, engalbat, assemblatge i, molt sovint –ho ha fet sempre–, reciclatge, afegitons vells a cossos nous i viceversa. Li agrada la imperfecció, aquella imperfecció que també es troba a la natura i que l’artista, en ocasions, intenta recrear: vores trencades o petits forats, sovint imperceptibles, amb què grava la superfície d’algunes peces.

Les mans de Bofill modelen reflexions personals, digestions d’idees i lectures, de sentiments, moments de descans físic i psíquic. Les seves creacions són fruit d’uns fenòmens únics i intransferibles que, però, l’artista vol acabar compartint. La transcendència universal en l’art arriba després de l’acte creatiu. Com ella mateixa afirma, el seu art és ceràmica i res més.

Maria Bofill ha dedicat tota la seva vida a la ceràmica. Afirma somrient que no sap fer res més, tot acceptant resignada una realitat que, més que una dissort, és una font de gaudi pels amants d’aquest art. Fer el que fa és una necessitat interna que no sempre té explicació; el seu cos li ho demana. Nosaltres, fidels admiradors, no podem més que pensar: que per molts anys.

Joan Miquel Llodrà Nogueras
Llicenciat en Història de l’Art