La ruta migratòria. Una singularitat paisatgística

Javier Balmaseda

Del 24.11.18 al 03.02.19

Sala d'exposicions temporals

Del 24 de novembre de 2018 al 3 de febrer de 2019

 

Inauguració: 24 de novembre a les 19:00h

Autor: Yurian Quintanas
Autor: Yurian Quintanas

“L’art és el tractament simbòlic i conceptual de la sensibilitat emocionada”. Aquests mots volen sintetitzar que l’art és sempre una qüestió formal extreta, depurada de la sensibilitat que determina el fet d’existir. L’art és existència sublimada. Però per la sensibilitat tot sembla invertit perquè és un fet que és la poesia la que dóna paraula a les realitats físiques, l’estètica la que fa sensibles les formes; l’art investeix de sentit l’anònima i indiferent natura.  

A aquest món nostre hi ha determinats sers humans que tenen una percepció molt personalitzada del que se’ls mostra davant dels ulls. Aquesta actitud la senyalem com la de l’homo aistheticos -els que prioritzen la realitat des de la vessant formal de les realitats tot sentint-la com seva, personal i amb necessitat immediata de traduir-la en formes autònomes creades-. Aquests estrafolaris existencials els designem com els artistes i el resultat visual, tàctil i sonor són les obres d’art.   

Javier Balmaseda és, efectivament, un d’aquest casos. Com ho és cadascun dels  humans, Balmaseda és producte i fill de la seva circumstància tant familiar o social com geogràfica i política. Nat a la costa caribenya de Cuba (Cienfuegos, 1971), la seva sensibilitat i l’educació i formació conseqüents s’ha format al caliu d’una segona generació de cubans producte del castrisme polític: formació plàstica clàssica impregnada d’una pregona inquietud política i social. La conformació definitiva, la digestió, cadascú aporta la seva.

Un altre factor radical i bàsic intervé a la creació de l’obra plàstica de Balmaseda. Ultra els fets socials que l’afecten hi ha uns fets naturals -entre ells els propis del seu indret de naixement– que consisteixen en el flux anual dels crancs que a desenes, centenars, milers penetren al mar provinents de terra endins i que, instintivament impertorbables, travessen qualsevol obstacle que no sigui aquell natural que els impulsa a migrar vers el mar. 

La geologia, l’orografia, la biologia, la climàtica, l’edàfica i les exigències familiars i socials, la natura, fan que aquell indret en el que viu l’artista Balmaseda es converteixi en una reflexió que, pel seu cas, serà la sensible i emocional, i elucubrarà i verificarà en aquells crancs que sorgeixen de la terra i impassibles travessant l’artificialitat de la inerta carretera i baixen vers la riba marina per enfonsar-s’hi. Destinació i destí biològic i natural que els impulsa i els constitueix i justifica el periple emprès. 

I és des d’aquesta realitat natural entrecreuada per l’obra de l’artifici social que a la sensibilitat estètica de l’artista brota l’obra d’art. 

Balmaseda és un ser viu, sensible, reflexionador i amb una peculiar resposta estètica per temperament i formació per tot el que l’afecta. I una d’aquestes coses que l’afecten és la imatge dels migrants actuals per tota la Mediterrània i gairebé pel món sencer, emprenen des del seu país, del seu territori, de la seva historia ancestral un èxode de bivac en bivac vers una destinació sense límits ni al temps ni a l’espai humà. Els crancs ho fan per instint biològic, per un finalisme determinat per la natura, però aquests humans migrants actuals ho fan forçats per la bestialitat actual de les guerres d’ambició, de poder, de domini, de rèdits financers. Als migrants actuals només els toca migrar i abandonar-se a l’atzar i ventura del que succeeixi.

Balmaseda, amb el seu pare, caminant o en cotxe travessaven aquella allau de crancs, els aixafaven, els clavaven puntades de peu i en tant que dominador del terrer, amos del territori, pare i fill, avançaven indiferents. Pels migrants d’ara és l’administració política, el macadam, la base dura de la calçada, que esdevé indiferent. 

Però dins del jove artista, aquella realitat ha anat pouant i s’ha convertit en una escultura: una carretera ben definida i senyalitzada en la que el macadam són els crancs, ara sentits, experimentats com humans sense orientació però amb fita: arribar on trobin l’escalf acollidor, la seva segurament. 

Contemplar aquesta aparent carretera vista de lluny, plena d’humans sofrint en la realitat de la seva constitució la insensibilitat de l’observador indiferent, només es possible fer-ho des de la serenor de l’obra d’art. Qualsevol altra visió seria dramàtica. Després, potser - depèn del receptor de la realitat plàstica –, hom  pot clamar la ira de la injustícia o la pau d’un dibuix, d’una pintura, d’uns colors encaixats o d’una escultura monolítica o desenvolupada a l’espai. L’obra ben feta, es vulgui o no, aporta a qui la contempla la pau de l’esperit i la del paisatge.

És per la força de les formes que ens sentim afectats en positiu o en negatiu; n’és un exemple La ruta migratòria. Una singularitat Paisatgística, de Javier Balmaseda.      

 

Fragment del text del tercer volum dels Catàlegs del Terracotta Museu:
MIGRACIONS HUMANES I ESTÈTICA DE LA REALITAT
Autor: Arnau Puig, filòsof i crític d'art.

 

Dijous
13
des
 
 
 
Divendres
14
des
 
 
 
Dissabte
15
des
 
 
 
Diumenge
16
des
 
 
 
Dimecres
19
des
 
 
 
No hi ha elements
Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més informació
ACCEPTAR