Madola. Vestigis

Del 03.08.18 al 18.11.18

Sala d'exposicions temporals

Del 3 d'agost al 18 de novembre de 2018

 

Inauguració: Divendres 3 d'agost a les 19:30h

Fragment de la fotografia del cartell, autor: Jordi Geli
Fragment de la fotografia del cartell, autor: Jordi Geli

Records d'allò sentit. Memòria del que una vegada fou. Restes d'una experiència. Vestigis, una quinzena de peces ceràmiques a través de les quals, cinquanta anys després de la seva primera exposició –l'any 1966, a l'Ateneu Barcelonès–, Madola (Maria Àngels Domingo Laplana, Barcelona, 1944) continua reflexionant sobre allò que l'envolta –sobre l'existència quotidiana, personal i aliena–, i donant forma, amb la força d'unes mans que deixen empremta, al que viu i percep, per fora i per dins. Un compendi dels últims deu anys de l'artista, l'obra de factura més recent encara que hereva d'una llarga trajectòria, una visió íntima sobre el món per part d'una dona apassionada, forta, de caràcter. Quinze obres en les quals volums, matèries, textures i colors conformen i defineixen un dels universos més particulars de l'art català contemporani.

Ceràmica? Escultura? Arquitectura? Disseny? Tant se val l'etiqueta que vulguem atorgar a la vasta producció de Madola. Materialitzat en gres refractari o vessat amb colors sobre la superfície rugosa d'un paper –en la idea inicial–, el seu art no és res més que pura comunicació, no és més que expressar als quatre vents un missatge ple de símbols i signes que, sorgit de la terra, l'aigua i el foc, acaba fent de la vista i el tacte un únic sentit. Heus ací la necessitat de qualsevol artista compromès amb el seu temps, ideològic i anímic: transformar en matèria, donar cos, després d'un llarg procés reflexiu, a l'esperit, la paraula i la vivència.

Davant la ceràmica de Madola –trencadora, contundent, eixuta, sòbria, corpòria, lluny dels estereotips– ningú queda indiferent i menys encara en aquesta ocasió. L'espai expositiu, l'antiga factoria de revestiments ceràmics –encertadament reconvertida en museu– implementa el sentit de les obres exposades: cossos monolítics, totèmics, en forma d'altars, de vasos litúrgics, d'esteles, de piques, de ruïnes arquitectòniques, evocacions –vestigis– d'uns altres mons... Madola fa d'aquest entorn industrial, del contacte directe de la peça amb el paviment –sense peanyes, sense obstacles–, dels murs de maons, de les bigues de ferro, un element més de la seva creació: com nosaltres, éssers humans, el seu art és, i només és, en relació a la realitat de la qual surt i en la qual s'amara.

A Vestigis, amb l'energia, la vitalitat i la creativitat que la caracteritza, Madola estableix un diàleg serè, pausat, entre un passat mil·lenari, d'antigues civilitzacions –la tradició tant artesana com artística que l'ha precedit i que tan present té sempre– i la modernitat, aquella ànsia d'investigar, d'experimentar, de descobrir nous llenguatges, d'obrir nous camins. Dues maneres, dos conceptes ben oposats, d'encarar-se amb la mateixa matèria primera, però amb una cosa en comú: l'home, l'únic destinatari d'uns objectes útils a la pràctica –l'origen– i necessaris ara a l'esperit –l'essència.

Vestigis, de Madola, el testimoni d'un temps present a partir d'un de passat; el desig d'un nou món –el nostre–, que l'artista somia millor, més just i lliure.

Joan Miquel Llodrà Nogueras, Historiador de l’Art

 

Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més informació
ACCEPTAR