Jordi Aguadé. L'obra i l'empremta
Exposició virtual
Àmbits de l'exposició
Introducció
Quan jutgem un creador oblidem sovint que allò que ens aporta no són només les seves realitzacions materials, la seva obra artística, sinó també (i a vegades sobretot) la seva empremta. Aquest és, justament, el cas d'en Jordi Aguadé al qual li devem, a més dels seus extraordinaris vasos i la obertura que va donar a la ceràmica quan, en els anys seixanta del segle passat, va iniciar la producció seriada, la seva empremta en els ceramistes posteriors.
Aquesta exposició pretén, a manera d'homenatge, destacar no només a l'artista, sinó també a l'home de personalitat rica i fecunda; a la persona compromesa i ocupada en molta afanys; al personatge que des de fa molts anys ha esdevingut peça clau i imprescindible de l'art ceràmic a Catalunya.
Jordi Aguadé i Clos: Biografia*
Jordi Aguadé és un nom en majúscules dins el món de la ceràmica catalana i europea. Deixeble del mestre Josep Llorens Artigas, és un exemple característic de la generació pont que va aconseguir connectar la ceràmica noucentista amb les experiències posteriors dels anys cinquanta.
Nascut a Barcelona l’any 1925, Jordi Aguadé i Clos va iniciar de molt jove la seva relació amb aquest ofici artístic. A causa del seu poc interès pels estudis reglats, el seu pare el va inscriure a l’Institut Escola de la Generalitat. Allà va poder fer un curs de cada un dels oficis manuals: metal·lista, fuster, paleta, impremta, ceràmica, etc.
Quan els feixistes van bombardejar durament la ciutat de Barcelona cap al final de la guerra, l’escola va tancar. Després de la guerra va anar a l’Escola Industrial Ceràmica. L’ocupació de la plaça de ceramista i l’ensenyament del mestre Alòs el van enriquir abans d’una de les experiències més interessants que va viure , ja de ben jove.
Amb només 15 anys, l’escultor Ros, professor seu de dibuix a l’Institut Escola, el va recomanar per treballar amb el ceramista Josep Llorens Artigas, que venia de França i estava a punt d’obrir un taller a la Ciutat Comtal. Va ser amb ell, al taller del carrer de Juli Verne, on Jordi Aguadé va viure una època d’ofici que va durar deu anys.
“Va ser molt interessant ser l’aprenent d’Artigas” -explica Aguadé-. L’Artigas en arribar a Barcelona es va posar en contacte amb amics, coneguts, artistes, metges, escriptors, fotògrafs, etc., alguns, companys d’abans de la guerra. Va formar part de la colla que es reunia mensualment. D’aquesta colla queda un quadre molt representatiu, avui al museu d’Olga Sacharoff, bona amiga seva, on tots dos són magníficament retratats. També es va donar el cas que Alemanya va envair França, llavors molts amics artistes, jueus, de molts llocs d’Europa van passar pel taller del carrer Juli Verne. Joan Miró, antic amic seu, va demanar per fer una col·laboració amb ells.
“L’Artigas s’ho va rumiar una mica, a la fi em va dir que sí, faríem una prova aprofitant unes gerres esguerrades per excés de foc, fets a casa del seu amic Reguant, també plaques d’antigues mufles, escultoretes de refractari, etc. Tot això va ser meticulosament decorat per Joan Miró. L’Artigas em va posar d’ajudant d’en Miró per preparar-li tot el necessari. A part del goig d’ajudar-lo, vaig viure la seva seriositat i pulcritud en la manera de treballar. L’exposició a la galeria Maeght va ser un èxit de crítica, venda i públic. Després, amb les altres col·laboracions jo ja no era al taller de Juli Verne i l’Artigas s’havia traslladat a Gallifa”.
Serà, doncs, amb el Llorens Artigas que Jordi Aguadé es donarà a conèixer. Després de ser el seu aprenent i deixeble i el seu col·laborador a l’Escola Massana, aquest ceramista se’n va anar a París i Suècia per posar-se en contacte amb els corrents artesans i populars, així com amb les tècniques professionals més avançades. D’aquest moment és la seva col·laboració amb Tyra Lundgrens.
Quan va tornar a Barcelona es va instal·lar al seu taller d’Horta on ha treballat sense interrupcions durant més de cinquanta anys. Des d’allà s’ha dedicat a la creació de ceràmica artística i a la producció de peces domèstiques, en les quals sempre ha tingut molt interès i ha estat un pioner.
De la ceràmica s’ha dit que aconsegueix una subtil connexió amb els models populars, pel que fa el disseny i l’ornamentació i les línies funcionals modernes. De vegades ha cultivat una àmplia varietat de figures antropomorfes d’evident caràcter il·lustratiu. Una feina que sempre li ha fet agafar unes terres, uns colors, uns òxids i uns colorants i posar-ho al forn i que surti de la manera que tu vols. Un interès que no desapareix mai.
L’any 1960, havent fundat amb el pintor Joan Vila i Grau, el joier Aureli Bisbe, el decorador Jordi Vilanova i l’arquitecte Jordi Bonet, el grup “La Cantonada”, va iniciar les seves feines per a l’execució de grans plafons ceràmics, alguns dels quals han representat els treballs més satisfactoris d’aquest ceramista. Aquest és el cas del mural del Col·legi de Metges de Barcelona, el de les Heures, el de l’edifici Delfín, el de l’ONCE, la façana de la parròquia de Santa Eulàlia d’Esparraguera o de l’autopista A-2 en direcció a Saragossa. Tot això sense abandonar mai l’elaboració de gerros o qualsevol mena de peces artístiques que ha creat, durant anys, des del seu taller del barri d’Horta. Explicat per ell mateix, tot l’interès que pot despertar aquest art va lligat intrínsecament a un treball llarg i interessant. I no sempre prou recompensat.
“Les hores no es poden comptar. Un gerro ha de partir d’una fórmula que existeixi i que es pugui modificar” -confirma l’artista-. Es pot agafar, per exemple, una fórmula inicial i arranjar-la abans de fer una primera mostra. Si aquesta surt bé, després fas un bol. I després un gerro, que també pot sortir malament. Tenir 20 gerros sobre la taula no vol dir que el més maco sigui el més treballat. Pot ser-ho aquell amb el qual el foc ha col·laborat més i li ha deixat agafar un roig, un blau o una textura apropiada. Si el foc no acompanya, per molt que es treballi no es pot fer res.
Així han estat molts anys de treball constant i continu. Exposicions a tot el país i a l’estranger, murals de dimensions de vegades molt grans i ninots en peces de ceràmica petites que han atorgat a aquest art una altra categoria a finals de segle. I que ha pogut enllaçar amb tradició noucentista. I tot això sense deixar mai el taller d’Horta, que ara continuen els seus fills. Un barri en el qual Jordi Aguadé i Clos se sent molt bé i pel qual sent una gran estimació. Tot i haver nascut a Gràcia, ara, ja jubilat, aquest artista se sent fill d’Horta. Un barri que, en ceràmica, també compta amb noms propis, un dels quals és, sens dubte, Jordi Aguadé i Clos.
*© 2016 Copyright laciutatdelaigua.cat
Bestiari
Gerros
Exposició
Crèdits
Producció i organització: Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal
Comissariat i coordinació: Joan Raventós Vila i Xavier Rocas Gutiérrez
Suport de coordinació: Adela Piera Goñi
Producció d’audiovisuals: Ginebra Raventós de Volart
Suport de muntatge: Associació de Ceramistes de la Bisbal
Disseny gràfic: Glam, Comunicació i Disseny
Agraïments
El Museu i els comissaris de l’exposició volen expressar el seu agraïment a les persones que han fet possible aquesta mostra, des dels particulars que ens han prestat imatges o peces, fins aquells que han ajudat en les tasques de recerca i documentació. I molt especialment al mateix Jordi Aguadé i Clos, la seva esposa Teresa Vila i Grau i els seus fills Isabel, Margarida, Pere, i tota la família Aguadé, així com també la Glòria Forn, la Conxita Pallarols, i el Doctor Josep Faixat i família.
Recull de premsa
- Jordi Aguadé i la col·lecció Xavier Gavarró a Terracotta Museu. Bonart, 12/09/2016 (enllaç).
- Jordi Aguadé: el ceramista total, l’artista humil i el mestre generós. Diari Ara, 14/09/2016 (enllaç).
- La Bisbal exposa "L'Obra i l'empremta" del ceramista Jordi Aguadé. TV3, 20/09/2016 (enllaç).
- Jordi Aguadé: el retorn d'un mestre nonagenari. El Punt Avui, 27/12/2019 (enllaç).
